PER D[je]N-S-e-r

A través d’una seqüència de vint-i-escaig posicions dins de l’Espai Cub es conforma un laberint virtual tridimensional que multiplica extraordinàriament l’espai interior del cub. La figura, a escala real, que arriba a recórrer més de vint-i-cinc metres lineals, és la que fa comprensible un espai que no es dibuixa amb límits físics i que seria difícilment comprensible sense el seu trànsit.
En aquest sentit, la peça proposada aprofundeix en el treball mostrat a la instal·lació “Allehop – La Revolta d’en Quim Saltaponts“ presentada al festival Inund’art de Girona el passat 2013 i s’emmarca dins d’algunes propostes de la dansa contemporània i d’algunes disciplines orientals d’expressió corporal.

com a via de sanació i presa de consciència. L’Espai Cub es tenyeix d’un vermell visceral, que ens remet a l’interior, a l’infern, al teatre i a les passions. Les figures que conformen la seqüència utilitzen una gradació cromàtica del blanc al negre, que alhora que permet llegir el moviment dins de la profusió de figures en l’espai, parla d’un entrar i d’un sortir, d’un trànsit. La figura humana entra negra i d’esquena per un angle de la cara oberta del cub, la mateixa a la qual té accés l’espectador, s’ endinsa i explora de forma decidida tots els racons d’aquest espai interior, per sortir-ne blanca molt a prop d’allà on ha entrat amb tot un viatge a l’esquena.

En aquest sentit, la peça s’inscriu en la línia infamada i intermitent dels treballs escenogràfics dels móns interiors, surrealistes, onírics (Spellbound) o psicomàgics (La montaña sagrada), alhora que fa referència a la onada silenciosa de les teràpies emocionals que vivim en l’actualitat.

Amb la seqüència de figures planes, de dues dimensions, no només es crea una tercera dimensió, si no també una quarta, el temps. Pel que fa al volum, a l’espai, amb la instal·lació de les diferents figures bidimensionals a diferents plans i alçades, en una matriu relativament complexa, però alhora ordenada, s’arramba la peça cap al camp de l’escultura, provocant en l’espectador un moviment de dansa per tal de poder-ne copsar i interpretar la totalitat. La invitació a acompanyar el personatge en el seu petit i constrenyit periple, ens arrossega de manera lúdica i aparentment innocent cap a un temps interior.

Si bé es pot situar la proposta en la línia que hi ha entre Muybridge i l’actual profusió de peces creades amb la tècnica del time-lapse -molt a prop del Nu descendant l’escalier– a PER D[je]N-S-e-r no es renuncia a la tercera dimensió per tal de percaçar la quarta, de manera que els temps de l’espectador i el temps de la instal·lació conviuen entrellaçats en un mateix camp espacial.